LA POMERA

Fa molt de temps existia una enorme pomera. Un petit nen l'estimava molt i tots els dies jugava al voltant d'ell. S'enfilava a l'arbre fins el més alt, menjava les seves pomes i feia la migdiada sota la seva ombra. Ell estimava l'arbre i l'arbre estimava el nen. Passà el temps i el petit nen va créixer i mai va tornar a jugar al voltant de l'enorme arbre. Un dia el noi va tornar a l'arbre i escoltà que aquest li va dir, trist:

-Vens a jugar amb mi?- Però el noi va dir:

-Ja no soc el nen d'abans que jugava al voltant d'enormes arbres, el que ara vull son joguines i necessito diners per comprar-les.

-Em sap greu- digué la pomera -, jo no tinc diners... però et suggereixo que agafis totes les meves pomes i les venguis, d'aquesta manera obtindràs els diners per les teves joguines.

El noi es va sentir molt feliç, va collir totes les pomes i aconseguí els diners i l'arbre va tornar a ser feliç. Però el noi no va tornar després d'obtenir els diners i l'arbre va tornar a estar trist. Temps després, el noi va tornar i l'arbre es va posar content i preguntà:

-Vens a jugar amb mi?

-No tinc temps per jugar, he de treballar per la meva família, necessito una casa per compartir amb la meva dona i fills, pots ajudar-me?

-Ho sento, no tinc una casa, però... pots tallar les meves branques i construir la teva casa.

El jove va tallar totes les branques de l'arbre i això va fer feliç novament a l'arbre, però el jove no va tornar després d'aquella vegada i l'arbre va tornar a estar trist i solitari.

Cert dia d'un càlid estiu, l'home va tornar i l'arbre estava encantat:

-Vens a jugar amb mi? -va tornar a preguntar l'arbre.

L'home respongué:

-Estic trist i tornant-me vell, vull un bot per navegar i descansar. Pots donar-me un?

L'arbre respongué:

Utilitza el meu tronc per construir-ne un i així podràs navegar i ser feliç.

L'home tallà el tronc per construir el seu bot, després se'n va anar a navegar per llarg temps. Finalment, l'home retornà després de molts anys i l’arbre li digué:

-Ho sento molt, però ja no tinc res que donar-te ni tant sols pomes.

L'home replicà:

-No tinc dents per mossegar, ni força per enfilar-me, perquè ara ja soc vell.

Llavors l'arbre amb llàgrimes als ulls li digué:

-Realment no et puc donar res... la única cosa que em queda son les meves arrels mortes.

I l'home respongué:

-Jo ja no necessito molt ara, només un lloc per descansar... estic tan cansat després de tants anys...

-Bé, les velles arrels d'un arbre, son el millor lloc per recolzar-se i descansar, vine, seu amb mi i descansa.

L'home es va asseure junt a l'arbre i aquest, feliç i content, somrigué amb llàgrimes...

Aquesta és una història que podria ser la de cadascun de nosaltres... l'arbre representa els nostres pares. Quan som nens, els estimem, i juguem amb el papa i la mama... quan creixem els deixem... només tornem a ells quan els necessitem o tenim problemes, no importa el que sigui, ells sempre hi son per donar-nos tot el que poden i fer-nos feliços. Tu pots pensar que el noi és cruel amb l'arbre, però és així com en moltes ocasions nosaltres tractem als nostres pares.