EL CUC I L'ESCARARBAT

Hi havia una vegada un cuc i un escarabat que eren molt amics, passaven xerrant hores i hores. L’escarabat era conscient que el seu amic era molt limitat en mobilitat, tenia una vista molt restringida i era molt tranquil. I el cuc era molt conscient que el seu amic venia d’un altre ambient, menjava coses que li semblaven desagradables i era molt accelerat pel seu estàndard de vida, tenia una imatge grotesca i parlava molt ràpid.

Un dia, la companya de l’escarabat li qüestionà la amistat cap al cuc. Com era possible que caminés tanta estona per anar a l’encontre del cuc? Al que ell respongué que el cuc estava limitat en moviments. Perquè seguia essent amic d’un insecte que no li tornava les efusives salutacions que l’escarabat li feia de lluny? Senzill, perquè sabia de la seva limitada vista, a més que sovint ni tan sols sabia que algú el saludava i quan s’adonava, no distingia si es tractava d’ell per respondre a la salutació, tot i així, va callar per no discutir.

Van ser moltes les respostes que en l’escarabat van buscar per qüestionar l’amistat amb el cuc, que al final, aquest va decidir de posar a prova la amistat allunyant-se un temps per esperar que el cuc el busqués.

Passà el temps i la noticia va arribar: el cuc estava morint, doncs el seu organisme el traïa per tant d’esforç, cada dia emprenia el camí per arribar al seu amic i la nit l’obligava a retornar al seu lloc d’origen. L’escarabat decidí anar a veure’l sense preguntar a la seva companya què opinava. Pel camí varis insectes li explicaren les peripècies del cuc per saber què li havia passat al seu amic.

Li van dir de com s'exposava cada dia per anar a on ell es trobava, passant a prop del niu dels ocells. De com va sobreviure a l'atac de les formigues i així successivament . Arribà l’escarabat fins l'arbre on romania el cuc esperant passar a millor vida. Al veure'l apropar-se, amb les últimes forces que la vida dóna, li digué de com s'alegrava que es trobés bé. Somrigué per últim cop i s'acomiadà del seu amic sabent que res de dolent li havia succeït.

L'escarabat, avergonyit de si mateix per haver confiat la seva amistat en altres oïdes que no eren les seves, havia perdut moltes hores d'alegria que les xerrades amb el seu amic li donava. Al final entengué que un cuc, essent tan diferent, tan limitat i tan distint del que ell era... era el seu amic, a qui respectava i estimava, no tant per l'espècie a la que pertanyia sinó pel que li oferia la seva amistat. L'escarabat aprengué varies lliçons aquell dia:

1.La amistat està en tu i no en els demés. Si la conrees en el teu ésser, trobaràs el goig de l'amic.

2. També entengué que el temps no delimita les amistats, tampoc les espècies o les limitacions pròpies ni les alienes.

3. El que més li impactà fou que el temps i la distància no destrueixen una amistat, son els dubtes i els temors el que més ens afecta.

4. I, quan perds un amic, una part de tu se'n va amb ell. Les frases, els gestos, els temors, les alegries i les il·lusions compartides al capoll de la confiança se'n van amb ell.

L'escarabat morí després d'un temps. Mai se'l va sentir queixar-se de qui malament el va aconsellar, doncs fou per decisió pròpia el posar en mans estranyes la seva amistat, només per veure-la escolar-se entre els dits.

Si tens un amic, no posisen dubte el que és, doncs sembrant el dubte colliràs temors. No et fixis massa en com parla, quant te, què menja o què fa, doncs estaràs posant en un càntir trencat la teva confiança. Va dir la Santa Mare Teresa: "Passaré per la vida un sol cop, qualsevolcosa bona que jo pugui fer o alguna amabilitat que pugui fer a algún ésser humà, ho he de fer ara, perquè ja no passaré de nou per allà..." Gaudir d'un bon amic és un dels regals més bonics que la vida ens dóna.