VAL LA PENA PATIR PER ALGÚ?

Diuen que una bella princesa estava buscant consort. Aristòcrates i senyors adinerats van arribar de tot arreu per oferir els seus meravellosos regals. Joies, terres, exèrcits i trons conformaven els obsequis per conquerir a tan especial criatura. Entre els candidats es trobava un jove plebeu que no tenia més riquesa que amor i perseverança.

Quan li va arribar el moment de parlar, digué:

-Princesa, t’he estimat tota la meva vida. Com soc un home pobre i no tinc tresors per donar-te, t’ofereixo el meu sacrifici com a prova d’amor. Romandré cent dies assegut sota la teva finestra, sense més aliments que la pluja i sense més vestiduresque les que porto posades. Aquesta és la meva dot.

La princesa, commoguda per semblant gest d’amor, va decidir acceptar:

-Tindràs la teva oportunitat: si passes la prova, m’esposaràs.

Així passaren les hores i els dies. El pretendent romangué assegut, suportant els vents, la neu i les nits gelades. Sense parpellejar,amb la mirada fixa al balcó de la seva estimada, el valent vassall romangué ferm en el seu propòsit, sense defallir un moment. De tant en tant la cortina de la finestra reial deixava traslluir l’esvelta figura de la princesa, la qual, amb un noble gest i un somriure, aprovava la feina. Tot anava a les mil meravelles, fins i tot alguns optimistes havien començat a planejar les festes. A l’arribar el dianoranta-nou, els pobladors de la zona van sortir per animar al proper monarca. Tot era alegria i goig fins que de sobte, quan faltava una hora per acomplir-se el venciment, davant de la mirada atònita dels assistents i la perplexitat de la jove princesa, s’aixecà i, sense donar cap expilació, s’allunyà lentament del lloc.

Unes setmanes després, mentre deambulava per un solitari camí, un nen va córrer cap a ell i li preguntà:

- Que va ser el que et va passar...? Estaves a una passa d’arribar a la meta... Per què vas perdre aquella oportunitat...? Per què et vas retirar...?

Amb profunda consternació i algunes llàgrimes mal dissimulades, respongué en veu baixa:

-Si ella no em va estalviar un dia de patiment... Ni tan sols una hora, és perquè no mereixia el meu amor.

El mereixement no sempre és egolatria si no dignitat. Quan donem el millor de nosaltres mateixos a una altra persona, quan decidim compartir la vida, quan obrim el nostre cor de bat a bat i despullem l’ànima fins l’últim racó, quan perdem la vergonya, quan els secrets deixen de ser-ho, al menys mereixem comprensió. Que es menyspreï, ignori, oblidi o desconegui fredament l’amor que regalem a mans plenes és desconsideració o, en el millor dels casos, desinterès o lleugeresa. Quan estimem algú que, a més de no correspondre’ns, menysprea el nostre amor i ens fereix, estem al lloc equivocat. Aquesta persona no es fa mereixedora de l’afecte que li prodiguem. La cosa és clara: si no em sento ben rebut/da en un lloc, plego i me’n vaig. Ningú no es quedaria tractant d’agradar i disculpant-se per no ser com els agradaria que fos. No hi ha volta de full: a qualsevol relació de parella que tinguis, no et mereix qui no t’estimi, i menys encara, qui et fereixi. I si algú et fereix reiteradament “sense mala intenció”, pot ser que et mereixi però no et convé. Retirar-se a temps amb la satisfacció d’haver donat el millor de nosaltres mateixos... no te preu!