UN SOMRIURE RERE LA TÀPIA

Visitant una leproseria a una illa del Pacífic em sorprengué que, entre tants rostres morts i apagats hi hagués algú que havia conservat uns ulls clars i lluminosos que encara sabien somriure i que sempre deien “gràcies” quan se’ls oferia quelcom.

Entre tants “cadàvers” ambulants, només aquell home es conservava humà.

Quan vaig preguntar què era el que mantenia aquest pobre leprós tan unit a la vida, em van dir que l’observés pels matins.

I vaig veure que, a trenc d’alba, aquell home anava al pati que rodejava la leproseria i seia davant l’alt mur de ciment que la rodejava. I allí esperava... esperava fins que, a mig matí, rere el mur, apareixia durant uns quants segons un altre rostre, una bella dona que es parava davant d’ell i li somreia amb un bell i ample somriure.

Llavors l’home responia aquest somriure, somrient també.

Després la dona desapareixia i l’home, il·luminat, tenia ja aliment per seguir suportant una nova jornada i per esperar que, l’endemà tornaria el rostre somrient.

Era la seva dona. Quan el van arrencar del seu poble i el traslladaren a la leproseria, la muller el seguí, i s’instal·là a viure al poble més proper a la leproseria. I tots els dies, fes el temps que fes, hi anava per continuar expressant-li el seu amor.

-Al veure-la cada dia – em digué el malalt – sé que encara visc.

Molts viuen gràcies al teu somriure, a les teves paraules, a la teva esperança, a l’estima que els puguis donar. No abaixis els braços. No deixis de somriure i de tractar bé als altres