CONTE DE NADAL

Fa molts anys, a la illa de Hokkaido, viva el jove Humi, que es guanyava la vida fent de picapedrer. Encara que jove i sa, no estava content amb el seu destí i es queixava dia i nit.

Humi, tot i no conèixer bé el cristianisme, sabia que, segons la tradició, al menys un cop l’any es satisfeien tots els desitjos de la Humanitat.

Així que un dia, va pregar amb molta fe i, per sorpresa seva, se li aparegué un àngel.

-Tens salut i tota una vida per davant- li digué l’àngel -. Tos els joves han de començar a fer quelcom. Per què vius queixant-te?

-Déu ha estat injust amb mi i no m’ha donat l’oportunitat d’arribar lluny.- Respongué Humi.

Preocupat, l’àngel es va presentar davant El Senyor per demanar-li ajut i que el seu protegit no acabés perdent l’ànima.

-Que es faci la teva voluntat- digué El Senyor -. Com és Nadal, tot el que desitgi li serà concedit.

L’endemà, Humi estava picant pedres quan va veure passar un carruatge que portava un noble cobert de joies. Passant-se les mans pel rostre brut i suat, va dir amb amargor:

-Per què no puc ser noble jo també? És el meu destí!

-Així sigui! Murmurà l’àngel amb gran alegria.

I Humi es convertí en amo d’un sumptuós palau i de moltes terres, rodejat de servents i cavalls. Sortia tots els dies amb la seva impressionant cort, i li agradava veure els seus antics companys mirant-los amb respecte.

Una tarda, la calor era insuportable, fins i tot sota el seu para-sol daurat. Humi suava com en els dies en que picava pedres. Es va adonar llavors que no era tan important com es pensava: per sobre d’ell hi havia prínceps, emperadors, i més alt encara hi era el Sol, que no obeïa ningú, doncs ell era el vertader rei.

-Àngel meu! Per què no puc ser el Sol? Aquest deu ser el meu destí!- Es lamentà Humi.

-Que així sigui!- Exclamà l’àngel, ocultant la seva tristor davant de tanta ambició.

I Humi va ser el Sol, com era el seu desig.

Mentre brillava al cel, meravellat amb el seu gegantí poder per fer madurar les collites o cremar-les a voluntat, va veure un punt negre que començava a avançar al seu encontre. La taca fosca va anar creixent i Humi es va adonar que era un núvol que s’estenia al seu voltant i li impedia veure la Terra.

-Àngel meu! – cridà Humi -. El núvol és més fort que el Sol! El meu destí és ser núvol!

-Així sigui -, va dir l’àngel.

Es convertí en núvol i veié realitzat el seu somni.

-Soc poderós! Cridava, enfosquint el Sol.

-Soc invencible! Tronava, seguint les onades.

Però a la costa deserta del oceà s’alçava una immensa roca de granit, tan vella com el món, Humi pensà que la roca el desafiava i desencadenà una tempesta com el món no havia vist mai. Les onades, enormes i enfurismades, colpejaven la roca, intentant arrencar-la de terra i llençar-la al fons del mar. Però ferma, la roca continuava al seu lloc.

-Àngel meu! – somiquejava Humi – La roca és més forta que el núvol! El meu destí és ser roca!

I Humi es convertí en roca.

-Qui em podrà vèncer ara? – es preguntava – Soc el més poderós del món!

I així van passar varia anys fins que un matí, Humi va sentir una fiblada aguda al seu interior de pedra, seguida d’un profund dolor, com si una part del seu cos de granit estigues sent lacerada. De seguida va sentir uns cops sorts, i de nou un immens dolor. Boig d’espant cridà:

-Àngel meu, algú està intentant matar-me! Te més poder que jo, vull ser com ell!

-Així sigui! – exclamà l’Àngel plorant.

I així va ser com Humi tornava a picar pedres.