MOGO I LA FESTA SENSE SENTIT

Cert home, anomenat Mogo, acostumava a considerar el Nadal una festa sense sentit. Segons ell, la nit del 24 de desembre era la més trista de l’any perquè moltes persones s’adonaven de com n’estaven de soles o recordaven a una persona estimada que havia mort aquell any.

Mogo era un home bo. Tenia una familia, procurava ajudar al pròxim i era honest en els seus negocis. Tot i això, no podía admetre que les persones fossin tan ingènues com per creure que un Déu havia baixat a la Terra només per consolar els homes. Essent una persona de principis, no tenia por de dir a tots que el Nadal, a més de ser més trist que alegre, també estaba basat en una historia irreal: un Déu transformant-se en home.

Com sempre, a la víspera de la celebració del naixement de Crist, la seva dona i fills es van preparar per anar a l’Església… I com sempre, Mogo, decidí deixar-los sols dient:

-Seria hipócrita per la meva banda acompañar-vos. Romandré aquí esperant la vostra tornada.

Quan la familia va sortir, Mogo va seure a la seva cadira preferida, encengué la llar de foc i va començar a llegar els diaris d’aquell dia. Però aviat va distreure’s per un soroll a la finestra, seguit d’un altre i un altre… pensant que algú estaría jugant amb boles de neu, Mogo es va posar l’abric i vasortir, amb la intenció d’espantar l’intrús.

En quan va obrir la porta, notà una bandada d’ocells que havien perdut el rumb a causa de la tempesta i ara tremolaven a la neu. Com havien notat que la casa era calenta, van procurar entrar però al xocar contra el vidre s’havien fet mal a les ales i només podrien volar de nou quan estiguessin guarides.

“No puc deixar aquestes criatures allí fora” pensà Mogo “Com podré ajudar-les?” Va anar fins a la porta del garatge, la va obrir i encengué el llum. Els ocells, tot i així, no es van moure. “Tenen por”, pensà Mogo.

Va tornar a entrar a la casa, va agafar algunes molles de pa i va fer un caminet fins al garatge escalfat, però l’estratègia no donà resultat. Mogo va obrir els braços intentant conduir-los amb gestos afectuosos, espitjà delicadament alguns d’ells però els ocells es van posar més nerviosos encara i van començar a sacsejar-se, caminant desorientats per la neu i gastant inútilment la poca força que els quedaba. Mogo ja no sabia què fer…

M’heu d’estar veient com una criatura aterridora–digué en veu alta- Serà possible que no entengueu que podeu confiar en mi?

Desesperat cridà:

-Si jo tingués l’oportunitat de transformar-me en ocell, només per uns minuts, veuríeu que realment estic volent salvar-vos!

En aquell moment va sonar la campana de l’Església, anunciant la mitjanit. Un dels ocells es transformà en àngel i preguntà a Mogo:

-Entens ara perquè Déu necessitava transformar-se en home?

Amb els ulls plens de llàgrimes,agenollant-se sobre la neu, Mogo respongué:

-Perdona’m àngel. Ara entenc que només podem confiar en aquells que s’assemblen a nosaltres i passen per les mateixes coses que nosaltres passem.