NINGUN NO TRIOMFA SOL

Durant el segle xv, en una petita aldea propera a Nuremberg, vivia una família amb divuit nens. Per poder dur pa a taula per tal prole, el pare i cap de família, treballava gairebé divuit hores diàries a les mines d’or i en qualsevol cosa que se li presentés.

Tot i les condicions de pobresa en que vivien, dos dels fills d’Albrecht Dürer tenien un somni, els dos volien desenvolupar el seu talent per a l’art, però sabien molt bé que son pare no podria mai enviar a cap d’ells a estudiar a la Acadèmia.

Després de moltes nits de converses callades entre els dos, van arribar a un acord. Llençarien a l’aire una moneda. El perdedor treballaria a les mines per poder pagar els estudis al que guanyés. A l’acabar els seus estudis, el guanyador pagaria llavors els estudis al que quedés a casa amb les ventes de les seves obres o com fos necessari. Llençaren a l’aire la moneda un diumenge al sortir de l’Església. Albrecht Dürer va guanyar i se’n va anar a estudiar a Nuremberg. Albert començà llavors la perillosa feina a les mines, on romangué els següents quatre anys per sufragar els estudis de son germà, que des del primer moment fou tota una sensació a l’Acadèmia.

Els gravats d’Albrecht, les seves talles i els seus olis arribaren a ser molt millors que els de molts professors, i per quan va arribar el moment de la seva graduació ja havia començat a guanyar considerables sumes amb les vendes del seu art.

Quan el jove artista va tornar a la seva aldea, la família Dürer es reuní per un sopar festiu en el seu honor. Al finalitzar la memorable vetllada, Albrecht es posà dempeus al seu lloc d’honor a la taula i proposà un brindis pel seu germà estimat que tant s’havia sacrificat per fer els seus estudis realitat. Les seves paraules van ser:

-I ara, Albert, germà meu, és el teu torn. Ara pots anar tu a Nuremberg a perseguir els teus somnis, que jo em faré càrrec de tu.

Tots els ulls es van fixar, plens d’expectativa, cap al racó de la taula que ocupava Albert, qui tenia el rostre xop de llàgrimes i movia el cap de banda a banda mentre murmurava un i altre cop:

-No... no... no...

Finalment Albert es posà dempeus i eixugà les seves llàgrimes.

Mirà un moment a cadascun d’aquells éssers estimats i es dirigí després al seu germà i, posant la seva mà a la galta d’aquell, li digué suaument:

-No, germà, no puc anar a Nuremberg. És molt tard per mi. Mira el que quatre anys de treballs a les mines han fet a les meves mans. Cada os de les meves mans s’ha trencat al menys un cop i, últimament, la artritis a la meva mà dreta ha avançat tant que fins i tot feina he tingut per aixecar la copa durant el teu brindis... molt menys podria treballar amb delicades línies el compàs o el pergamí i no podria emprar la ploma ni el pinzell. No, germà, per a mi ja és tard.

Més de 450 anys han passat des d’aquell dia. Avui dia els gravats, olis, aquarel·les, talles i demés obres d’Albretch Dürer poden ser vistes en museus al voltant de tot el món. Però segurament vostè, com la majoria de persones, només recordi un. El que és més, segurament tingui un a la seva oficina o a casa. Un dia, per retre homenatge al sacrifici de son germà Albert, Albrecht Dürer dibuixà les mans maltractades de son germà, amb els palmells units i els dits apuntant al cel.

Anomenà a aquesta poderosa obre “Mans”, però el món sencer obrí d’immediat el seu cor a la seva obra d’art i se li va canviar el nom a la obra pel de “Mans que preguen”. El proper cop que vegis una còpia d’aquesta creació, mira-la bé. Permet que serveixi de recordatori, si és que ho necessites, ja que ningú, mai, triomfa sol!