ELS MINERS

Hi ha una història que és certa. Aparentment succeí en algun lloc d’Àfrica.

Sis miners treballaven en un túnel molt profund extraient minerals de les entranyes de la terra. De cop i volta, un esfondrament els va deixar aïllats de l’exterior segellant la sortida del túnel. En silenci cadascun d’ells va mirar als altres.

D’un cop d’ull van calcular la seva situació. Amb la seva experiència es van adonar ràpidament que el problema seria l’oxigen. Si ho feien tot bé els hi quedaven unes tres hores d’aire, com a molt, tres hores i dos quarts. Molta gent de fora sabia que ells eren allà atrapats, però un esfondrament com aquell significaria foradar un altre cop la mina per arribar a cercar-los. Podrien fer-ho abans que s’acabés l’aire?

Els experts miners van decidir que estalviarien tot l’oxigen que poguessin. Acordaren de fer el menor desgast físic possible, van apagar els llums que portaven i es van estirar tots al terra. Emmudits per la situació i immòbils a la foscor era difícil calcular el pas del temps. Incidentalment només un d’ells tenia rellotge. Cap a ell anaven totes les preguntes: Quant de temps ha passat? Quant falta? I ara?

El temps s’estirava, cada parell de minuts semblava una hora i el desesper davant de cada resposta agreujava encara més la tensió.

El cap dels miners es va adonar que si seguien així l’ansietat els faria respirar més ràpidament i això els podia matar. Així que ordenà a qui tenia el rellotge que només ell controlés el pas del temps. Ningú faria més preguntes. Ell avisaria a tots cada mitja hora. Complint l’ordre, el del rellotge controlava la seva màquina. I quan la primera mitja hora va passar digué: “Ha passat mitja hora”. Va haver unes murmuracions entre ells i una angoixa que se sentia a l’aire.

L’home del rellotge es va adonar que, a mesura que passava el temps, seria cada cop més terrible comunicar-los que el minut final s’apropava. Sense consultar ningú va decidir que ells no mereixien morir patint. Així que el proper cop que va informar de la mitja hora, havien passat en realitat, quaranta-cinc minuts. No hi havia manera de notar la diferència així que ningú va desconfiar.

Donat l’èxit de l’engany, la tercera informació la va donar quasi una hora després. Digué: “Ha passat una altra mitja hora”. I els cinc van creure que havien passat tancats, en total, una hora i dos quarts i tots van pensar en com se’ls feia el temps de llarg. Així va seguir el del rellotge, a cada hora complerta els informava que havien passat mitja hora.

Mentrestant, la quadrilla de rescat s’esforçava a la tasca, sabien en quina cambra estaven atrapats i que seria difícil poder arribar abans de quatre hores. Van arribar a les quatre hores i dos quarts. El més probable era trobar als sis miners morts. Van trobar vius a cinc d’ells. Només un havia mort d’asfíxia... El que tenia el rellotge.

Aquesta és la força que tenen les creences a les nostres vides. Això és el que els nostres condicionaments poden arribar a fer de nosaltres. Quan creiem i confiem en que es pot tirar endavant, les nostres possibilitats es multipliquen.