LA FLOR DE L’HONESTEDAT

Es diu que per allà l’any 250 a.C. a l’antiga Xina, un príncep de la regió nord estava a punt de ser coronat emperador però, d’acord a la llei, s’havia de casar.

Sabedor d’això decidí de fer una competició entre les noies de la cort per veure quina seria digna de la seva proposta. L’endemà el príncep va anunciar que rebria en una celebració especial a totes les pretendentes i llençaria un repte.

Una anciana que servia a palau ja feia molts anys, va escoltar els comentaris sobre els preparatius. Sentia una lleu tristor perquè sabia que la seva jove filla tenia un profund sentiment d’amor pel príncep. Al tornar a casa i explicar els fets a la jove, es sorprengué de saber que ella volia anar a la celebració i sense poder-ho creure li preguntà:

-Filla meva, que hi faràs allà? Totes les noies més belles i més riques de la cort hi seran. Treu-te aquesta idea insensata del cap. Sé que deus estar patint, però no vull que facis que el patiment es torni bogeria.

I la filla respongué:

-No, estimada mare, no estic patint i tampoc estic boja. Jo sé que mai seré escollida, però és la meva oportunitat d’estar, al menys per uns instants, a prop del príncep. Això em farà feliç.

A la nit la jove arribà a palau. Allà hi eren totes les noies més belles, amb els més bells vestits, amb les més belles joies i amb les més determinades intencions. Llavors el príncep va anunciar el repte:

-Donaré a cadascuna de vosaltres una llavor. Aquella que em porti la flor més bella dintre de sis mesos, serà la meva esposa i futura emperadriu de Xina.

La proposta del príncep seguia les tradicions d’aquell poble, que valorava molt l’art de cultivar quelcom, siguin costums, amistats, relacions, etc.

El temps va passar i la dolça jove, com no tenia molta habilitat en l’art de la jardineria, cuidava amb molta paciència i tendresa la seva llavor, doncs sabia que si la bellesa de la flor sorgia com el seu amor, no s’hauria de preocupar amb el resultat. Passaren tres mesos i res va brostar. La jove va emprar tots els mètodes que coneixia però res va ocórrer. Dia rere dia veia més lluny el seu somni, però el seu amor era més profund.

Per fi transcorregueren els sis mesos i res havia brostat. Conscient del seu esforç i dedicació la noia li va comunicar a sa mare que, sense importar les circumstàncies, tornaria a palau el dia i hora acordats només per ser a prop del príncep per uns instants.

A l’hora assenyalada estava allà, amb el seu vas buit. Totes les altres pretendentes tenien una flor cadascuna més bella que l’altra, de les més variades formes i colors. Ella estava admirada. Mai havia vist una escena tan bella.

Finalment va arribar el moment esperat i el príncep observà cadascuna de les pretendentes amb molta cura i atenció. Després de passar per totes, una a una, anuncià el resultat. Aquella bella jove seria la seva futura esposa.

Tots els presents es van sorprendre. Ningú entenia perquè ell havia escollit justament aquella que no havia conreat res.

Llavors el príncep, amb calma, va explicar:

-Aquesta és la única que va conrear la flor que la feu digna de ser emperadriu: LA FLOR DE LA HONESTEDAT. Totes les llavors que vaig entregar eren estèrils.