EL CAMÍ DE LA FONT

Un aiguader de la Índia tenia només dos grans gerros que penjaven als extrems d’un pal i que portava sobre les espatlles.

Un dels gerros tenia vàries escletxes per les que s’escolava l’aigua de manera que al final del camí, només en conservava la meitat, mentre que l’altra era “perfecta” i mantenia intacte el seu contingut.

Això succeïa diàriament. El gerro sense escletxes estava molt orgullós de les seves fites doncs es sabia idoni per la finalitat pel qual havia estat creat. Però el pobre gerro ple d’escletxes romania avergonyit de la seva pròpia imperfecció i de no poder complir correctament el seu comés així que, al cap de dos anys va dir-li a l’aiguader:

-Estic avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè degut a les meves escletxes només obtens la meitat del valor que hauries de rebre per la teva feina.

L’aiguader li respongué:

-Quan arribem a casa vull que et fixis en les bellíssimes flors que creixen al llarg del camí. Així ho va fer el gerro i, en efecte, veié moltíssimes flors formoses al llarg de la sendera però va seguir sentint-se trist perquè al final del dia només guardava dintre seu la meitat de l’aigua del principi.

L’aiguader li digué llavors: -T’has adonat que les flors només creixen al teu costat del camí? Vaig voler trobar el cantó positiu de les teves escletxes i vaig plantar llavors de flors. Si no fossis exactament com ets, amb les teves capacitats i limitacions, no hauria estat possible crear aquesta bellesa. Tots som gerros amb escletxes, però sempre hi ha la possibilitat d’aprofitar les escletxes per obtindre bons resultats.

Traducción al catalán por Lucila Isabel (luci@tinet.org)