LA META

Fa alguns anys, als para-olímpics de Seattle, nou concursants, tots amb alguna discapacitat física o mental, es reuniren a la línia de sortida per córrer els cent metres llisos.

Al so del tret tots van sortir, no exactament com a bòlids, però amb un gran entusiasme de participar a la carrera, arribar a la meta i guanyar. Tots menys un... que va ensopegar a l’asfalt, va tombar dos cops i va començar a plorar.

Els altres vuit van sentir el nen plorar, van disminuir la velocitat i van mirar endarrere. Tots van donar la volta i van tornar... tots.

Una nena amb la Síndrome de Down es va acotxar, li va fer un petó a la ferida i li digué:

-Això t’ho curarà.

Llavors, els nou es van agafar de mans i van caminar plegats fins l’arribada .

Tothom a l’estadi es va posar en peu, els hurra i aplaudiments van durar varis minuts. La gent que estava present encara explica aquesta història. Per què? Perquè dins de nosaltres sabem una cosa: l’important en aquesta vida és ajudar a guanyar als altres tot i que això signifiqui haver de reduir la velocitat o canviar el rumb.