LES MIL BALES

Quant més envelleixo, més gaudeixo dels matins dels dissabtes. Potser és per la quieta solitud que ve de ser el primer de llevar-se, o potser l’increïble goig de no haver d’anar a treballar. De totes maneres, les primeres hores d’un dissabte son en extrem delitoses. Fa unes quantes setmanes, em dirigia amb el meu equip de radioafeccionat a les golfes amb una fumejant tassa de cafè a una mà i el diari a l’altra. El que va començar amb un típic matí de dissabte es va convertir en una d’aquestes lliçons que la vida sembla donar-nos de tant en tant. Deixin-me explicar-los:

Vaig sintonitzar el meu equip de ràdio a la porció telefònica de la meva banda per entrar en una xarxa d’intercanvi de dissabte al matí. Després d’una estona, em vaig trobar amb un company que sonava una mica més gran, amb bona senyal i veu. Poden imaginar-se al senyor, sonava com si estigués al negoci de les comunicacions. Ell li estava dient a que estigues parlant amb ell quelcom sobre “unes mil bales”.

Em vaig quedar intrigat i em vaig aturar per escoltar el que havia de dir.

-Bé Tom, de debò que sembla que estàs molt ocupat amb la teva feina. Estic segur que et paguen molt bé però és una llàstima que hagis de ser fora de casa i lluny de la teva família tant de temps. Es difícil imaginar-se que un home jove hagi de treballar seixanta o setanta hores ala setmana per sobreviure. Que trist que et perdessis la presentació teatral de la teva filla.– Després va seguir: -Deixa’m dir-te una cosa, Tom, una cosa que m’ha ajudat a mantenir una bona perspectiva sobre les meves prioritats.

I va ser llavors quan va començar a explicar la seva teoria sobre les bales.

-Veuràs, vaig seure un dia i vaig fer alguns càlculs. La persona promig viu uns setanta cinc anys. Ja ho se, alguns viuen més, d’altres menys, però de promig la gent viu setanta cinc anys. Llavors vaig multiplicar 75 per 52 i vaig obtindre 3900 que és el número de dissabtes que la persona promig haurà de tenir en tota la seva vida. I ara, Tom, vaig a la part important. Em va portar fins que quasi tenia cinquanta cinc anys pensar tot això en detall –continuà – i per aquelles dates ja havia viscut més de dos mil vuit-cents dissabtes. Em vaig posar a pensar que si arribava als setanta cinc, només em quedarien uns mil més que gaudir. Així que vaig anar a una botiga de joguines per aconseguir 1000 bales. Les vaig portar a casa i les vaig posar dins d’un gran envàs de plàstic clar junt al meu equip de radioafeccionat. Cada dissabte a partir de llavors he agafat una bala i l’he llençat. Vaig descobrir que a l’observar com disminuïen les bales, em centrava més sobre les coses vertaderament importants de la vida. No hi ha res com veure que s’esgota el teu temps a la terra per portar-te a definir les teves prioritats. Ara deixa’m dir-te una última cosa bans que ens desconnectem i porti la meva bella dona a esmorzar:

Aquest matí he tret la última bala de l’envàs. M’he adonat que si segueixo viu dissabte que ve, llavors m’haurà estat donat una mica de temps addicional. I si hi ha quelcom que tots podem emprar és una mica més de temps. M’ha agradat conversar amb tu, Tom, espero que puguis estar més temps amb la teva família i espero també que et tornis a trobar aquí a la banda amb aquest home de setanta cinc anys, aquest que és K9NZQ, canvi i fora, bon dia! -

Qualsevol podria haver sentit caure una agulla a la banda quan aquest amic es va desconnectar. Crec que ens va donar a tots prou sobre què pensar. Havia planejat treballar en l’antena aquell matí i després reunir-me amb uns quants radioafeccionats per preparar la nova circular del club. Enlloc d’allò, vaig pujar les escales i vaig despertar la meva doba amb un petó. -

-Anem, estimada, et vull portar a tu i els nois a esmorzar fora.

-Quina mosca t’ha picat? –preguntà somrient.

-Oh! Res, és que no hem passat un dissabte junts amb els nois des de fa molt de temps. Ah! I hauríem de parar a la botiga de joguines mentre som fora, he de comprar algunes bales.