ÉS AIXÒ PART DE MI?

Conten que un home patia amb granfreqüència atacs d’ira i carácter colèric,així quedecidí abordar aquesta situació. Per la qual cosa se’n va anar a trobar un vell savi amb fama deconèixer lanaturalesa humana, Quan va arribar a la sevapresència, parlà d’aquesta manera:

-Senyor,vull sol·licitar la seva ajuda, ja que tinc forts atacs d’ira queestan fent la meva vidamolt desgraciada. Jo sé que soc així, però també sé que puc canviar sivostè m’aconsella.

El que m’expliques és molt interessant digué l’ancià. De totes maneres,per poder tractar bé el teu problema és necessari que mostris la teva ira i així jo podré saber de quinanaturalesa és.

-Però ara no tinc ira –argumentà l’home.

-Bé, -respongué l’ancià-, el que hauràs defer en aquest cas és que el proper cop que la irat’envaeixi, has de venir el més ràpid posible aensenyar-me-la.

L’home iracund es va mostrà d’acord i tornà a casa seva. Però pocs dies després es va trobar de nou amb un altre atac d’ira i marxà ràpidament a veure a l’ancià. Però ocorria que el vell habitava al més alt d’un turó molt allunyat, així que quan per fi arribà al cim i es presentà al savi…

-Senyor, estic aquí de nou com em vas dir.

-Estupend, mostra’m la teva ira.

Però al pobre home se li havia passat la ira durant la pujada.

-Es posible que no hagis vingut el suficientment ràpiddigué l’ancià-. El proper cop corre molt més de pressa i així arribaràs encara amb ira.

Passats uns dies, a l’home el va tornar a assaltar un altre atac d’ira i, recordant larecomanació del savi, començà a córrer pujada amunt tot el més ràpid que podía.Quan dos quarts d’hora després, arribà completament esgotat a casa del vell, aquest el reprengué severament:

-Això no pot continuar així, un altre cop arribes sense ira. Crec que t’has d’esforçar encara més i tractarde pujar els monticles molt més de pressa. D’una altra manera, jo no puc ajudar-te.

L’home va marxar entristit, jurant-se a sí mateix que el proper cop,correria amb totes les seves forces per arribar a temps de mostrar la seva ira.

Però no ocorregué així. Una i altra vegada, pujava al cim, i a cada ocasió arribava més i més fatigat i, per descomptat, sense un bri d’ira.

Un dia que arribà especialmente extenuat, el mestre, per fi li digué:

Crec que m’has enganyat. Si la ira forma part de tu, podries ensenyar-me-la. Has pujat a casa meva vint vegades i mai has estat capaç de mostrarme-la. Aquesta ira no et pertany. No és teva. T’atrapa en qualsevol lloc i amb qualsevol motiu i després t’abandona. Per tant, la solución és fàcil: el proper cop que vulgui arribar a tu, no la recullis.