EL PA DE CRIST

El següent relat és verídic, d’un home anomenat Víctor.

Al cap de mesos de trobar-se sense feina, es va veure obligat a recórrer a lamendicitat per sobreviure, cosa que detestava profundament. Una freda tarda d’hivern es trobava a les immediacions d’un club privat quan observà un home i la seva muller que hi entraven. Víctor demanà a l’home unes monedes per poder comprar-sequelcom de menjar.

-Em sap greu amic, però no porto res de canvi- respongué aquest.

La dona, que va sentir la conversa, preguntà:

-Què volia aquell pobre home?

-Diners per menjar. Va dir que tenia gana- respongué el marit.

-Llorens, no podem entrar aquí a menjar un sopar sumptuós que no necessitem i deixar un home famolenc aquí fora!

-Avui dia hi ha un pidolaire a cada cantonada! Segur que vol els diners per beure.

-Jo tinc una mica de canvi, li donaré alguna cosa.

Tot i que Víctor estava d’esquena a ells, va sentir tot el que van dir. Avergonyit, volia allunyar-se d’allí corrents, però en aquell moment va sentir l’amable veu de la dona que li deia:

-Aquí te unes monedes.Aconsegueixi quelcom per menjar. Encara que lasituació sigui difícil, no perdi l’esperança. Aalgun lloc hi ha una feina pervostè. Espero que de seguida el trobi.

-Moltes gràcies amable senyora! M’ha donat vostè una ocasió de començar de nou i m’ha ajudat a recuperar els ànims. Mai oblidaré la seva gentilesa

-Estarà vostè menjant elpa de Crist. Comparteixi’l-. Digué ella amb un càlid somriure dirigit més a un home que a un pidolaire. Víctorva sentir com si una descàrrega elèctrica li recorregués el cos

Va trobar un lloc barat on menjar, va gastar la meitat del que la senyora li va donar i decidí guardar el que li restava per un altre dia. Menjaria elpa de Crist dos dies. Una vegada més aquella descàrrega eléctrica corregué pel seu interior. El pa de Crist!

“Un moment!” Va pensar. “No puc guardar-me el pa de Crist nomes per mi mateix.” Li semblava estar escoltant l’eco d’un vell himne que havia aprés a l’escola dominical. En aquell moment va passar pel seu costat un vell ancià. “Potser aquest ancià tingui gana”, va pensar. “He de compartir el pa de Crist”.

-Escolti- va dir Víctor-. Li agradaria entrar i menjar-se un bon sopar?

El vell va donar la volta i el mirà amb incredulitat.

-Parlavostè seriosament, amic?

L’home no donava crèdit a la seva bona fortuna fins que va seure a una taula coberta amb hule i li van posar al davant un plat de guisat calent. Durant el sopar. Víctor va notar que l’home embolcallava un bocí de pa al seu tovalló de paper.

-Està guardant unamica per demà?- Li preguntà.

-No, no. És que hi ha un noi que conec per on acostumo a anar. Ho ha passat malament aquests últims dies i estava plorant quan el vaig deixar. Tenia gana, vaig a portar-li el pa.

“El pa de Crist”, recordà novament les paraules de la dona i va tenir la sensacióque hi havia un tercer convidat en aquella taula. A la llunyania, campanes d’una església semblaven entonar a les seves oïdes el vell himne que li havia sonat abans al cap. Els dos homes van anar a portar el pa al nen famolenc que va començar a engullir-lo. De cop s’aturà i cridà a un gos, un gos perdut i espantat.

-Aquí tens, gosset. Et dono la meva meitat- digué el nen.

El pa de Crist. Arribaria també al germà quadrúpede. “Sant Francescd’Assis hauria fet el mateix”, pensà Víctor. El nen havia canviat totalment de semblant. Es va posar dempeus i va començar a vendre diaris amb entusiasme.

-Fins aviat!- Digué Víctor al vell- Hi ha un lloc on hi ha una feina pervostè. Aviat donarà amb ella. No desesperi. Sap?- la seva veu es va tornar un xiuxiueig- Això que hem menjat és el pa de Crist. Una senyora m’ho va dir quan em va donar aquelles monedes per comprar-lo El futur ens deparaalguna cosa bona!

Al allunyar-se el vell, Víctor es va donar la volta i es va trobar amb el gos que li ensumava la cama. Es va acotxar per acariciar-lo i va descobrir que tenia un collar que portava gravat el nom de l’amo.

Víctor recorregué un llarg camí fins la casa de l’amo del gos i va picar a la porta. Al sortir aquest i veure que havia trobat al seu gos es va posar contentíssim. De cop, l’expressió del seu rostre es vatornar seriosa. Estava a punt de retreure-li a Víctor que segurament li havia robat el gos per cobrar la recompensa, però no ho va fer.Víctor ostentava un cert aire de dignitat que el va detenir. Iliva dir:

-Al diari vespertí d’ahir oferia una recompensa. Tingui!

Víctor va mirar el bitllet, mig atordit.

-No puc aceptar-lo-digué pausadament-. Només li volia fer un bé al gos.

-Tingui! Per mi el que ha fet vostè val més que això... Li interessaria una feina? Vingui a la meva oficina demà. Em fa molta falta una persona íntegra com vostè.

Al tornar a fer Víctor la caminata per l’avinguda, aquell vell himne que recordava de la seva infantessa va tornar a sonar-li a l’ànima. Es titulava Parteix el Pa de Vida.