EL COR PERFECTE

Un dia un home jove es va situar enmig d’un poblat i va afirmar que ell posseïa el cor més bell de tota la comarca. Una gran multitud es va congregar al seu voltant i tots van admirar i confirmar que el seu cor era perfecte, doncs no es veien en ell marques ni rascades.

Sí, coincidiren tots en que era el cor més bell que haguessin vist. Al veure’s admirat, el jove es va sentir més orgullós encara, i amb més gran fervor va assegurar posseir el cor més bell de tot el vast lloc.

De sobte un ancià es va apropar i va dir_

-Per què dius això, si el teu cor no és ni tan, aproximadament, tan bell com el meu?

Sorpresos, la multitud i el jove van mirar el cor del vell i van veure que, si be, bategava vigorosament, estava cobert de cicatrius i, fins i tot, hi havia zones on faltaven bocins i aquestos havien estat substituïts per altres que no encaixaven perfectament al lloc, doncs es veien contorns i esquerdes irregulars al seu voltant. És més, hi havia llocs amb forats, on faltaven bocins profunds. La mirada de la gent es va esgarrifar. Com pot dir que el seu cor és més bell? – Van pensar.

El jove, contemplà el cor de l’ancià i al veure el seu estat sense gràcia, es va posar a riure.

-Dues estar de broma - va dir

-Compara el teu cor amb el meu... El meu es perfecte. En canvi, el teu és un conjunt de cicatrius i dolor.

-És cert, va dir l’ancià -, el teu cor sembla perfecte, però jo mai m’involucraria amb tu... Mira, cada cicatriu representa una persona a qui vaig entregar tot el meu amor. Vaig arrencar bocins del meu cor per entregar-los a cadascun dels qui he estimat. Molts, al seu torn, m’han obsequiat amb un tros del seu, que he posat al lloc que va quedar obert. Com les peces no eren iguals, van quedar els contorns, dels que m’alegro, perquè al posseir-los em recorden l’amor que hem compartit. Van haver oportunitats en les que vaig entregar un bocí del meu cor a algú, però aquesta persona no em va oferir una mica del seu a canvi. D’això van quedar els forats: perquè donar amor és arriscar. Però tot i el dolor que aquestes ferides em produeixen a l’haver quedat obertes, em recorden que segueixo estimant i alimentant l’esperança, que algun dia, potser, tornin i m’omplin el buit que han deixat al meu cor. Entens ara el que és vertaderament bell?

El jove romangué en silenci. Corrien llàgrimes per les seves galtes. Es va apropar a l’ancià, arrencà un bocí del seu bell i jove cor i li oferí. L’ancià el va rebre i el va col·locar al seu cor. Després, al seu torn, va arrencar un bocí del seu, ja vell i maltractat, i amb ell va tapar la ferida oberta del jove.

El tros es va acoblar però no a la perfecció. Al no ser idèntics es notaven els contorns. El jove va mirar el seu cor, que ja no era perfecte, però que lluïa molt més bell que abans perquè l’amor de l’ancià fluïa al seu interior.