L’ARBRET DE NADAL

Hi havia una vegada, en un bosc llunyà, un petit avet. Només desitjava una cosa: créixer. Ningú el feia sentir-se feliç: ni el tebi sol, ni l’aire perfumat, ni els nens que jugaven al seu voltant, tot i que pensessin que l’arbret era en realitat molt maco. Com els altres arbres, cada any li creixia una nova corona i cada cop era més alt. Però això era molt lent. “Si jo pogués créixer tan alt com aquell arbre gran i vell...”, sospirava l’avet mentre mirava envejosament al seu veí.

A la tardor, els llenyataires van arribar al bosc. Cada any venien a tallar els arbres més vells. El petit arbre va tremolar al veure caure un dels grans arbres. Quin estrèpit tan espantós! Va observar com els llenyataires els hi arrencaven les branques i amuntegaven els troncs enormes en carretes que forts cavalls arrossegaven emportant-se-les lluny

A l’arribar de nou la primavera, les orenetes i les cigonyes van tornar al bosc. El petit avet els hi va preguntar: Sabeu on porten els llenyataires els arbres que tallen? La cigonya respongué: “Quan volava de tornada al pasar pel mar, vaig veure alguns vaixells que portaven grans arbres. Eren bonics i feien olor a reïna. Potser eren els teus amics.” Oh! Com m’agradaria ser prou gran com per poder anar per mar en un vaixell! Pensava somiant el petit avet. “Gaudeix de la teva joventut i sigues feliç” murmurà el Sol.

Però res li donava felicitat al arbret, ni el vent jugant a les seves branques totes les tardes, ni la rosada brillant a les seves agulles cada matí.

Els mesos passaven i molt aviat va arribar desembre, el mes del Nadal. Els llenyataires van tornar de nou i alguns dels arbres que van tallar eren menys alts que el petit avet. Els van amuntegar en carretes però no els hi van tallar les branques.

El petit avet va preguntar a on els portarien i per què no els havien tallat les branques. “Es porten al poble”, van piar els pardals. “Els guarniran per les festes”

“I després què passa?” preguntà el petit avet.

“No ho sabem”

Oh! Si jo pogués estar guarnit per una festa! Va exclamar el petit arbre. “Potser un llenyataire torni a buscar més arbres petits abans de Nadal i jo sigui prou afortunat per a què m’escolleixin”

“Gaudeix de la teva joventut! Estigues satisfet amb el que tens! Van xiuxiuejar l’aire i el Sol.

Els anys i estacions es succeïren. El petit avet es va convertir en un arbre alt I majestuós amb branques verdes, fosques i llustroses. Finalment els llenyataires els van escollir per la tala de desembre. Molt aviat l’avet es va veure en un pati, amb molts altres arbres.

“Aquest és magnífic” va dir una veu.

Dues persones van arrossegar l’arbre i el van portar a una enorme habitació bellament decorada. El van col·locar al bell mig de l’estança, en un enorme cubell.

Després d’omplir-lo d’arena perquè s’aguantés be, van tapar el cubell amb un bonic vellut verd. Durant tota la tarda els servents i els nens van penjar de l’arbre adornas de Nadal.  A la branca més alta van posar un estel brillant daurat. “Qué bonic!” Van dir els nens. “I encara estarà més bonic aquesta nit quan encenguem els llums”.

Finalment va arribar el moment d’encendre les espelmes. Quina emoció! L’arbre va tremolar sentint-se feliç i nerviós. Pero una de les espelmes va caure, encenent-se una branqueta. Les criades es van afanyar a apagar les branques. L’avet es va espantar.

De sobte es van obrir les portes i els nens van arribar corrents a l’habitació. Es van apropar a l’arbre i van començar a cridar i ballar al seu voltant, traient els regals que penjaven de les branques, estiraven tant fort que algunes de les branques es van trencar.

Quan els nens ja havien despullat l’arbre de tots els guarniments i regals, li van demanar a un ancià que els expliques un conte.

“Seiem al peu de l’arbre de Nadal” digué l’ancià “per a que ell també escolti el conte. Qué voleu sentir?

El del Príncep Perdut, van dir els nens a cor.

L’arbre va pensar tristament que a ell ningú li havia preguntar què desitjava.

No sabia que ja havia fet el seu paper i que ja no tenia res més a fer.

L’arbre va escoltar el conte i va  pensar que algún dia podría també casar-se amb una princesa.

“Aquesta vegada no m’estremiré”, xiuxiuejà “estaré orgullós de la meva bellesa”.

Però a l’alba el somni de l’arbre es va esvair. El van portar a les golfes i el van deixar en un racó on no hi arribava ni un raig de sol. Van pasar els dies i les nits i ningú s’apropava. Tots l’havien oblidat.

L’arbre va començar a lamentar-se d’haver deixat el bosc! Que silencioses estaven les golfes!

Pssst! Pssst! Va dir un ratolí a l’enfilar-se per les seves branques, seguit d’un altre ratolí més petit encara. Van olorar les branques de l’avet i es van posar a córrer.

“Fa tant de fred aquí” es deien l’un a l’altre. “ Si s’estigués una mica més temperat, estaríem molt be junts, oi? Vell arbre?”

No soc vell! –Va protestar el vell arbre. No s’havia adonat que sense aigua ni sol, cada dia estaba més sec.

D’on vens? Explica’ns quin és el país més bonic del món.

“No conec aquesta terra”, va respondre l’arbre. “Conec el bosc on brilla el sol i les aus canten”. I així va començar a explicar-lis la seva joventut.

Els ratolinets mai van escoltar res semblant. “Què feliç que deus haver estat!” L’arbre va reflexionar sobre el que li havien dit i els va explicar com havia estat el Nadal i com li havien posat regals i espelmetes brillants.

Els ratolinets l’escoltaven bocabadats, els ulls rodons com a bales.

Recordava els temps feliços. I va pensar que aquells temps podien tornar com en el conte del Príncep Perdut. Els ratolinets li van preguntar qui era el Príncep Perdut. I l’avet els hi va explicar el conte. Els ratolinets, encisats, van tornar la següent nit, i també la següent.

“Coneixes un altre conte?” Van preguntar altres ratolins que van venir també a escoltar a l’avet. “No”, va respondre l’avet. Vaig escoltar aquesta història la nit més bella de la meva vida, quan no sabia el feliç que era.

Les rates i els ratolins van marxar.

“Va ser agradable quan tots els ratolins estaven junt a mi, escoltant la meva historia”.

Un matí, molt de temps després, van venir els criats i van arrossegar l’arbre escales avall fins el pati.

“La meva vida ha començat”, va dir l’avet. “Per fi podré gaudir-la”

A fora el sol brillava i hi havia roses noves i fragants als parterres.

Els lliris saludaven als testos i les orenetes cantaven.

Però quan el pobre avet va veure les seves branques seques, va sentir tanta vergonya que va desitjar estar de tornada a la foscor de les golfes.

“Tot ha acabat” va sospirar. “Només si hagués sabut ser feliç quan encara hi havia temps…”

Mentre lamentava la seva pèrdua, va venir un servent i va començar a serrar l’arbre per fer llenya. En aquell momento un ratolinet va sortir al pati. Explorant el món meravellós que havia sentit a les golfes. Va pujar a l’arbre. Amb cada tall de la serra deixava anar un profund sospir. I amb cada sospir l’arbre recordava un bell dia al bosc.

El ratolí es va posar molt trist i estaba a punt de marxar corrents quan de sobte va veure una branca que no s’havia posat groga. Va rossegar la branqueta fins que es va desprendre. Va anar corrents al bosc, portant curosament la branqueta al seu musell. Va arribar fins a la falguera més bonica i s’aturà. El ratolí va plantar la branqueta a l’ombra de la falguera sense saber quant havia estimat l’avet a la delicada planta.

El Sol va reconèixer immediatament la petita branqueta. Va brillar gentilment sobre ella, donant-li la benvinguda al bosc com a nou brot. I la branqueta alçà les seves agulles al sol prometent-li gaudir cada instant de la seva vida al bosc.

Clarissa Pinkola Estess “El Jardiner Fidel”